Us recordo a tots que si voleu participar enguany, tornen a fer-la el dissabte dia 21/12/12 a les 19,30h. organitzat per la colla de diables del Masnou.
Començarà al matí, s'anirà coent a poc a poc....... i cap a les 19,30 la repartiran entre tots.
Si voleu........ Bon profit!!!!!
- Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?"Diu que una vegada, fa molt temps d'això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana. Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d'ossos. Un fideu mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan va sortir la mestressa li va dir:
La mestressa de la casa se'l mirà i digué:
- Però, que estàs tocat del bolet? Què t'has begut l'enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t'atreveixes? Mal llamp t'arreplegui!
I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa.
Pobre soldat... Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:
- Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?
La mestressa se'l mira de fit a fit i li diu:
- Però, que estàs boig? Què no saps que no n'hi ha, de menjar? Com t'atreveixes a demanar-ne?
I també a puntades de peu i empentes el treu a fora.
Pobre soldat... Ho va provar en una altra porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:
- Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí!
Ah!, però el soldat no es va donar per vençut... Travessà el poble de cap a cap, i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i digué:
- Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?
Les mosses van riure.
- Una sopa de pedres... Però que estàs boig?
I se li’n reien.
El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara.
- Soldat, què tens? Per què plores?
- És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la... – va respondre el soldat.
- Què et podem ajudar? - preguntà en Martí.
- I tant, mainada...! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.
En un tres i no res, tots els vailets van a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar.
Els vailets estaven impacients i deien:
- Podem tastar la sopa?
- Calma, calma! - exclamà el soldat.
La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i digué:
- Mmmmm...! Què bona!!! Jo diria, però, que hi falta un punt de sal
Una noia que es deia Elisabet digué:
- Però, si jo en tinc a casa meva...!
Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:
- Què bona...! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.
Un noi que es deia Lluís li fa:
- Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.
- I també faltarien patates i arròs.
- Doncs jo puc treure les patates de l’hort - digué l’Anna.
- I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar! – va exclamar l’Ester.
- Mentre, la Fina es preguntava que podia portar...
- No tens pas enciam? - li va demanar el soldat.
- Sí que en tinc! Ara hi corro! - respongué la Fina.
I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble, i al mig hi havia el soldat que remenava l'olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué:
- Aquesta sopa ja està. Mmmmm...! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!
Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.
- Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom! – va exclamar el soldat.
Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble. I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia".
que us sembla el conte??? Espero que us animeu a provar-la, està bonissima!!
que us sembla el conte??? Espero que us animeu a provar-la, està bonissima!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada